Els meus pares sempre han escoltat el Víctor Jara. Jo quan era petita coneixia les seves cançons, més per inèrcia que per altra cosa. Ens agradava Te recuerdo Amanda, perquè deia "Amanda". I la història que narrava era preciosa...
Un dia, quan era ja una mica més grandeta (potser tenia 12 anys), l'estàvem escoltant al menjador, crec que després de sopar. No sé exactament per què, però en aquell moment jo de sobte vaig comprendre el seu significat. El vaig entendre tan bé que se'm van omplir els ulls de llàgrimes i vaig haver de marxar a la meva habitació perquè no volia que els meus pares i la meva germana em veiessin plorar.
Un cop allà em va venir a la ment la meva àvia materna (havia mort feia poc). I vaig començar a pensar que era injust que s'hagués mort tan aviat (no tenia encara els 70), i que no entenia per què la persona més generosa i amable que coneixia es mereixia un destí com aquell. I el que menys entenia de tot plegat era que Déu ho hagués permès. La meva àvia era molt religiosa, però a mi el que Déu li havia fet em semblava una injustícia. A ella, que li havia confiat la seva vida sencera, la seva devoció i la seva fe. Ella, que ens havia estimat tant a tots. Com ja he dit, era la persona que menys s'ho mereixia.
I vaig continuar plorant. Te recuerdo Amanda havia desencadenat les llàgrimes, i ara ja no plorava per la cançó, no plorava per l'Amanda. Ara plorava per la meva àvia, perquè trobava a faltar que ens enviés cartes cada dues setmanes, perquè no m'havien deixat anar al seu funeral i perquè acababa de descobrir que Déu no existia.
I vaig plorar encara més. Hores. Crec que va ser el primer dia de la meva vida que m'anava a dormir realment tard.
Al cap de tant de temps, ja no plorava per l'Amanda, ni per la meva àvia, ni per mi. Recordo pensar desconcertada: i ara per què estic plorant? I no ho sabia, però seguia fent-ho. I plorar em feia plorar encara més. I recordo pensar gairebé desesperada: Déu meu, vull deixar de plorar, això és absurd. I no podia. Com si estigués deixant sortir tot el que tenia a dins i portava tant de temps reprimint. Pobra Amanda...
Així que al final em vaig rendir, i vaig deixar que les llàgrimes llisquessin. Em vaig adormir plorant, de cansament.
Un dia, quan era ja una mica més grandeta (potser tenia 12 anys), l'estàvem escoltant al menjador, crec que després de sopar. No sé exactament per què, però en aquell moment jo de sobte vaig comprendre el seu significat. El vaig entendre tan bé que se'm van omplir els ulls de llàgrimes i vaig haver de marxar a la meva habitació perquè no volia que els meus pares i la meva germana em veiessin plorar.
Un cop allà em va venir a la ment la meva àvia materna (havia mort feia poc). I vaig començar a pensar que era injust que s'hagués mort tan aviat (no tenia encara els 70), i que no entenia per què la persona més generosa i amable que coneixia es mereixia un destí com aquell. I el que menys entenia de tot plegat era que Déu ho hagués permès. La meva àvia era molt religiosa, però a mi el que Déu li havia fet em semblava una injustícia. A ella, que li havia confiat la seva vida sencera, la seva devoció i la seva fe. Ella, que ens havia estimat tant a tots. Com ja he dit, era la persona que menys s'ho mereixia.
I vaig continuar plorant. Te recuerdo Amanda havia desencadenat les llàgrimes, i ara ja no plorava per la cançó, no plorava per l'Amanda. Ara plorava per la meva àvia, perquè trobava a faltar que ens enviés cartes cada dues setmanes, perquè no m'havien deixat anar al seu funeral i perquè acababa de descobrir que Déu no existia.
I vaig plorar encara més. Hores. Crec que va ser el primer dia de la meva vida que m'anava a dormir realment tard.
Al cap de tant de temps, ja no plorava per l'Amanda, ni per la meva àvia, ni per mi. Recordo pensar desconcertada: i ara per què estic plorant? I no ho sabia, però seguia fent-ho. I plorar em feia plorar encara més. I recordo pensar gairebé desesperada: Déu meu, vull deixar de plorar, això és absurd. I no podia. Com si estigués deixant sortir tot el que tenia a dins i portava tant de temps reprimint. Pobra Amanda...
Així que al final em vaig rendir, i vaig deixar que les llàgrimes llisquessin. Em vaig adormir plorant, de cansament.
