"I mil cops bona nit"

(Déu meu... Segurament ell no ho sap, però portava tota la nit esperant que fes això. Podria dir-se que aquest era el meu únic objectiu, que la resta no eren més que excuses. Que no tinc ganes de sortir, avui? Que no vull veure'l mai més? Ha! És que no m'ho crec ni jo. I ara he perdut el control per complet. No sé on acaben els seus llavis i comencen els meus. M'encanta el regust a cervesa de la seva llengua. De sobte s'atura, em mira als ulls amb una intensitat que gairebé m'espanta, i xiuxiueja...)

‒Tu creus que això està bé?

(Sé exactament per què m'ho pregunta. Crec que l'angoixa que “això” sigui el començament d'alguna cosa. Com si no li quedés cap mena d'esperança. Com si hagués perdut la fe en tot el que l'envolta. I jo ho respecto, però no acabo d'entendre una actitud tan il·lògica. És possible que el món l'hagi decebut, a tots ens ha decebut algun cop, però això no li dóna motius per... bah, és igual. En el fons tots dos tenim molt clar el que passa aquí. Jo sé que ell no em veu com a una deessa. Sé que no creu que la tènue corba que perfila el meu coll és tan sublim i delicada que l'ha d'haver dibuixat, per força, Da Vinci. Sé que no pensa, en veure'm caminar, que els meus passos eteris són harmoniosos com la coreografia d'una ballarina. Sé que no li semblo intel·ligent i carismàtica. I no passa res. Que ja som grandets, i podem ser sincers. Per això m'ha preguntat si això està bé, perquè em coneix massa i el que l'espanta sóc jo. Perquè jo sí que penso que ell és adorable, i fascinant, i perfecte.)

(Em somriu lànguidament i m'acarona la galta. Oh... No hauria d'haver-ho fet, això... L'atrec a mi agafant-lo pel clatell i l'obligo a besar-me de nou. Una de les seves mans comença a faltar-me al respecte sota la faldilla. M'estremeixo. Un sospir neix a la meva boca i mor a la seva. Els seus llavis descendeixen lentament al meu coll, tanco els ulls... I llavors penso que encara no li he donat cap resposta. De fet, és possible que “això” no estigui bé. Però a qui li importa?)

‒Si prefereixes que no signifiqui res, no significarà res.

(I seguirem comportant-nos com un parell d'imbècils.)

--------------------------------------------------------------------------

“Mil cops dolenta, sense el teu delit”

(Merda, no hauria d'haver begut tant. El pitjor de tot és que sabia de bon començament que la nit acabaria així, i no he fet res per evitar-ho. Tot s'ha precipitat en el moment en què, mentre xerràvem, ella s'ha adonat que, en comptes de mirar-la als ulls, els meus es desviaven contínuament als seus llavis. I aleshores, no sé com, m'he trobat arrambant-la a la columna més allunyada de la gentada. En un moment de lucidesa, sento aquella veueta interior que em fa tant de fàstic i em fa preguntes de tan difícil resposta: Però què fas?! Para, para, para... Aconsegueixo deslliurar-me del magnetisme que emana el seu cos i li clavo la mirada com si la veiés per primer cop.)

‒Tu creus que això està bé?

(Per què he hagut d'engegar-ho tot a pastar fang? En aquest moment prenc absoluta consciència del que està passant, i em sento molt miserable. Jo... només vull que no sigui tot tan complicat. No vull fer-li mal, ni que es faci il·lusions. La veritat és que mai n'hem parlat, d'això, però d'alguna manera hem arribat a comprendre la situació i ens hem posat d'acord sense dir-nos res. A mi l'únic que em passa és que estic mort de por. I si estant amb ella fos feliç, més feliç que mai? I si un dia deixés de ser-ho? I si no tornés a ser mai tan feliç? No podria suportar-ho. Per això no vull dependre d'ella. No vull necessitar-la. Perquè no vull ser tan vulnerable. I tot i això... No ho sé. No vull haver de passar per una ruptura dolorosa, no vull afartar-me d'ella, deixar d'estimar-la, o estimar a una altra persona. No vull que llavors totes les promeses d'amor etern que ens vam fer siguin mentida, i que tots els records que m'evoquin la seva imatge siguin amargs, i no poder veure-la ni en pintura, i no aconseguir deixar de tenir-li rancúnia per més que ho intenti. Sóc un covard. I és per això que no em sento capaç de dir-li: Saps? Crec que m'estic enamorant de tu... No encara. Som massa joves per prendre'ns res seriosament...)

(M'aparto un moment per mirar-la de nou. Els ulls li brillen. He de fer un esforç per reprimir-me i no dir-li que està preciosa. Que és preciosa. El que no puc contenir, en acariciar-li la galta, és el somriure de beneit que se'm dibuixa als llavis. Però sembla que ella malinterpreta el meu gest, m'engrapa el coll i em besa en un rampell. Estic perdut. Gairebé sense adonar-me'n, la meva mà s'escola entre les seves cuixes. Sospira. Encara penedint-me, començo fer lliscar els meus llavis pel seu coll. I ja fa estona que la veueta interior ha deixat de molestar-me. Ara només la sento a ella. Ho diu molt a poc a poc: la sentència final.)

‒Si prefereixes que no signifiqui res, no significarà res.

(Merda.)