27 de febrero de 2011

À quoi ça sert l'amour ?




(Per això serveix, l'amor:
Tu ets l'últim,
I tu has estat el primer,
Abans de tu no hi havia res,
Amb tu em sento bé,
És a tu a qui vull,
Ets tu qui em fa falta,
És a tu a qui estimaré sempre...
Per això serveix, l'amor.)

26 de febrero de 2011

On The Nature of Daylight / This Bitter Earth

En aquell precís moment, tot meravellant-se de l’immens bosc d’oms que s'estenia davant seu, el Bernat es va sentir desgraciat. Li aparegué a la ment la imatge de l’Antònia: "Bernat, ets un inútil", li deia arrossegant el seu accent mallorquí. Sí que ho era, sí. Mirà ara al terra, i somrigué melangiosament en veure que era ple de flors. "Què bonic", va dir-se. En va collir una i es va prometre que li donaria a l’Antònia quan la tornés a veure, encara que faltessin mesos.

¡Bueno! –va cridar–. ¡Empezamos ya! Dad la orden. Dentro de tres horas no debe quedar ningún árbol, ¿de acuerdo? Ninguno. Que esta vez no podemos retrasarnos ni un minuto en el envío...

La multitud de treballadors que estava al seu càrrec va assentir. Veient-los muntar les seves bèsties de ferro per tal de començar la feina, el Bernat va pensar que a ells tampoc se’ls veia gaire contents amb la seva professió. Però què hi feia, ell, allà? Per què un músic nascut a La Vall Fosca estava talant arbres tan lluny de casa seva? Per què havia hagut de marxar de la caseta on vivia tan feliç amb l'Antònia?

Es va girar donant l'esquena al bosc, va abaixar el cap de nou per mirar les flors i hi va descobrir una papallona monarca. La papallona, com si notés que l’estaven observant, va restar quieta uns segons. Després emprengué el vol precipitadament, d’una manera gairebé violenta, i es va posar a voleiar ràpidament al voltant del cap del Bernat, com si l’intentés marejar. Ell no s’ho explicava, mai havia observat un comportament semblant en un animal. Tot de papallones van aparèixer del no-res i van començar a volar al voltant del seu cap també. Va moure els braços intentant espantar-les, però fou en va.

¡Jefe! ¡Bernardo! ¡¿Qué sucede?!

Les papallones es van desbandar sobtadament. El Bernat es va girar de nou cap al bosc.

–Però què...?

Recordava que en aquell arxiu que li havia donat el seu cap hi deia que la fauna d'aquell bosc era pràcticament inexistent, que no hi havia més que insectes i alguns rosegadors petits. En aquell moment va veure cèrvols, guineus, senglars, i fins i tot un parel d'óssos sortint de les profunditats del bosc i palplantant-se davant dels arbres, barrant-los el pas en una espècie de manifestació pacífica. Les branques més properes s'ompliren d'ocells de diverses espècies. I aleshores, durant un parell de minuts, tots (homes i feres) feren silenci. S'havien quedat paralitzats. Els treballadors que el Bernat supervisava no sabien què fer. Els animals, amb un posat solemne i majestuós, es limitaven a mirar-los fixament. A algú li va semblar una bona idea engegar la seva màquina. Tan bon punt se sentí el rugit del motor, un dels óssos el va acompanyar bramant, i tot seguit començà a trotar cap a aquell que havia gosat posar en marxa l'artefacte. Com si allò fos un senyal, els cèrvols envestiren, les guineus s'abalançaren sobre ells esgarrapant i mossegant, els senglars arremeteren agressivament. Al Bernat no l'atacà cap animal important, només se li acostà un conill que començà a rosegar-li el baix del pantaló. Ell s'esverà, qui sap què podia passar si els óssos o els cèrvols escometien amb massa força; ell era responsable dels seus homes. Què podia fer perquè els animals els deixessin en pau?

–Prou!! –de sobte, una veu que parlava en la seva llengua materna. El Bernat es va sentir estrany, feia tant que no sentia ningú parlar-hi... I només sentir-se el crit, les bèsties van aturar-se i van seure.

Va haver de fixar-s'hi molt per distingir si la figura que emergia ara del bosc era també un animal. Va resultar ésser un home vell, encorbat, extremadament prim. Els pocs cabells que li quedaven els duia esborrifats, la barba li arribava arran de la cintura i anava vestit amb parracs.
Mentre l'ancià avançava cap a ell, el Bernat, sense saber ben bé per què, va començar a sentir una melodia dins el seu cap. Una melodia que recordava haver sentit feia molt i molt de temps, en un circ, o potser en una fira. Dibuixà mentalment un pentagrama, una clau de sol, l'armadura (fa major; si bemoll, per tant) i el compàs (probablement 12/8), i esbossà a grans trets el començament d'aquella peça.

Quan l'home vell arribà just davant seu, la música, en comptes de cessar, va disminuir el seu volum.

–Ets tu el jefe, nano? –li va preguntar llavors.

El Bernat va assentir, perplex.

–Vostè... viu al bosc? –va ser el primer que se li va acudir preguntar-li.

–Doncs sí, vés per on –li tregué importància al tema–. Ni us atreviu a fer mal als animals. Si no els haguéssiu amenaçat no us haurien atacat. Però com sou tan astuts...

El Bernat se sentí desconcertat. Vivia al bosc? Si hi vivia no podien talar-lo, això estava clar. Però per què ningú l'havia avisat d'una circumstància tan important com aquella? És que potser no se n'havien adonat? Quant de temps feia que hi vivia, allà? I per què? I com s'alimentava? I de què vivia? Tot plegat resultava insòlit. Aquell home devia estar senil, com a mínim.

–Sé el que estàs pensant –la veu de l'ancià va interrompre els seus pensaments–. Sé que creus que estic boig. Però pensa-hi: sou vosaltres els que construiu jungles de ciment. Vosaltres, els que inventeu coses que no existeixen. Els que creeu patrons, horaris, calendaris... Els que mesureu el temps com si us hi anés la vida. Vau dibuixar mapes per conèixer els límits de la terra, i des de llavors heu estat bastint fronteres allà on no n'hi ha, pensant-vos que així us organitzareu millor, com si servís d'alguna cosa afegir-hi línies imaginàries. Dirigiu les vostres investigacions a conèixer més del que us envolta, les coses importants i inútils, la ciència, els medicaments, l'espai... I ara sabeu més de la superfície de Mart que de les profunditats del vostre propi oceà. Allò que anomeneu vida (néixer per viure, viure per estudiar, estudiar per treballar, treballar per tenir fills, tenir fills perquè visquin) no és més que una rutina artificial, ridícula i absurda. I quan un “divendres” aneu a ballar i a beure us penseu que trenqueu amb la monotonia i que això us fa lliures, sentiu que aquell “divendres” és la vostra vida vertadera, però no us adoneu que feu el mateix cada “divendres”. Us han fet creure que sou l'animal més intel·ligent, que sou superiors, que esteu al capdamunt de la cadena tròfica, i que això us dóna dret a posseïr la terra, a controlar-la com si us pertanyés, a deformar-la, a pervertir-la, a enverinar l'aigua, la terra i l'aire.... –en aquest punt del seu discurs va sospirar, abatut, i es va girar donant l'esquena al Bernat–. Però heu oblidat que seguiu sent animals, que és la terra la que ha accedit a acollir-vos, i que no només hi viviu vosaltres. Us heu humanitzat tant que heu acabat esdevenint més irracionals que qualsevol de les feres que poblen la terra. Us heu convertit en monstres. I ara només controleu, limiteu, organitzeu... com a màquines. Pensa-hi: sou vosaltres, els que negueu la vostra pròpia naturalesa. Sou vosaltres, els que feu tot això. I ara digue'm: qui és el boig aquí, tu o jo?

Òbviament, el Bernat va romandre en silenci. Se sentia com si fos un nen petit i l'haguessin enxampat robant caramels. L'home foll havia tornat a girar-se, ara encès d'ira, i semblava esperar una resposta.

–Ep! –cridà de sobte– Desperta!

I li clavà una bufetada que li girà la cara. Realment no li va fer massa mal, però el cop el va fer escopir la poca dignitat que li quedava.

–Auu... –va gemegar patèticament mentre es fregava la galta.

L'ancià remugà alguna cosa entre dents. El Bernat sentia massa coses, ara. No havia entès del tot el missatge de l'home vell, no sabia per què li havia dit tot allò a ell, però sentia unes ganes immenses de plorar, de cridar, de tornar-li la bufetada. Sentia que era un inútil, tal i com li recordava l'Antònia tot sovint, i que havia malgastat tota la seva vida. Sentia que no hauria d'haver acceptat aquella feina d'enchufe només perquè li faltaven els diners que la música no li donava. Sentia enyorança de casa seva, del seu violí, de l'Antònia. Se li féu un nus a la gola, se li encongí el cor, se li ompliren els ulls de llàgrimes. Sentia culpabilitat. I al damunt de tot sentia aquella melodia que encara no havia aconseguit identificar.

Però tot i la commoció inicial, aviat va veure molt clar què havia de fer. No serviria de res seguir els passos del senyor vell i viure com un ermità al bosc, aïllat entre oms i flors, protegint-se dels mals humans amb un exèrcit d'animals. No era necessari que es fes vegetarià i sobrevisqués a base d'arrels i bolets com segurament feia ell. No calia ni tan sols que s'afiliés a Greenpeace (o qualsevol altra organització de l'estil) i es comprometés a lluitar aferrissadament per tot de causes amb la finalitat de tornar-li a la Terra la bellesa que els humans malvats li havien robat. No, res d'això. Perquè el senyor foll només li havia dit que visqués.

I de sobte ho va comprendre: aquella cançó no l'havia sentit mai, enlloc.

–Me'n torno a casa, me'n torno ara mateix.

L'ancià li somrigué plàcidament.

–I vostè no es preocupi –continuà el Bernat–, que ja dono l'avís als meus superiors que aquest bosc no el poden talar, que hi viu algú. I gràcies. De tot cor, gràcies.

S'allunyà amb pas decidit. Els treballadors al seu càrrec seguien quiets.

¿Qué hacemos, jefe? ¿Qué le dijo el viejo?

No lo sé, pero yo plego –digué sense mirar enrere–. Diles que me torno a casa, que no vuelvo ya.

Pero el envío... No podemos demorarnos... Bernardo...

Y, por el amor de dios, no volváis a llamarme Bernardo.

I mentre marxava començà a xiular. A la mà encara duia la flor per a l'Antònia.

20 de febrero de 2011

Harry Potter and The Half-Dub Remix

Aquella mañana, Eva Braun se había levantado con la canción Woke up this morning en la cabeza, y ahora, mientras hacía como que tomaba apuntes en clase de Lengua Española, no dejaba de cantarla interiormente. "Porque cuando te levantaste esta mañana todo lo que tenías había desaparecido..."

Miró con desgana a la profesora. La odiaba. La odiaba por haberle suspendido aquella práctica, por cómo estaba llevando la asignatura, por su carácter anodino y porque, a pesar de que nunca le había manifestado sus opiniones políticas, estaba claro a primera vista que era votante del PP.

Eva apoyó una mano en su rodilla y lentamente fue subiendo por su muslo, apartando la falda de volantes negra. Aquella mañana Eva no llevaba una petaca de licor de manzana casero enganchada al liguero, como siempre, sino que al salir de casa había cogido su preciada FIE Titan. La empuñó con decisión. Se levantó, agarró su bolso y su carpeta y pidió a su compañero que le dejara salir, por favor, que tenía prisa. Nadie había notado que tenía la pistola en la mano. Se dirigió a la puerta del aula. Antes de salir se giró para mirar una vez más a la profesora y le disparó en la cabeza.

Entonces oyó gritos, y reinó el caos. Eva miró a una de las chicas que gritaba. Odiaba sus gafas de pasta, su sonrisa, su acento y que creyera que "coqueta" era un adjetivo masculino además de femenino, así que también la creyó merecedora de una bala entre ceja y ceja. Y aquella otra muchacha de allí tenía la nariz demasiado afilada y dientes de caballo; balazo. A su lado un chico algo más mayor, muy repelente, muy sabihondo; balazo. Eva salió del aula. Nadie tuvo el coraje de detenerla.
Al salir observó las pocas personas que habían abandonado sus ocupaciones preocupadas por el sonido de los disparos, y sopesó dispararles también, pero concluyó que no hacía falta: a ellos no los odiaba. Subió al cuarto piso, abrió la puerta del despacho de su profesora de seminario de inglés. Su voz quebradiza y su naturaleza estricta le disgustaban sobremanera. También le voló la tapa de los sesos. Al salir por la puerta principal del edificio se encontró al director del coro de la universidad, un pedante y un mafioso que tenía una percepción de la música absolutamente errónea; le pareció que su cerebro podía quedar bien a juego con las baldosas del suelo.

Durante el trayecto a casa disparó a aquél niñato tan maleducado que trataba tan mal a su madre, y a aquella mujer tan vanidosa, y a aquél niño que no dejaba de llorar. Llevaba más balas en el bolso, cuando se le acabaron simplemente las repuso.

Al llegar a casas sintió el mayor placer del día, fue como si lo que había hecho hasta entonces fuera sólo el preludio de lo que se disponía a hacer ahora. Había estado calentando, era todo un pretexto, se estaba entrenando, ahora venía el plato fuerte. Se cruzó con su hermana en el pasillo, y para variar no se saludaron. A ella la odiaba. La odiaba de verdad. Y la odiaba por tantos motivos que creyó absurdo enumerarlos de nuevo dentro de su cabeza, ya que los repasaba diariamente.

—Eh... —susurró con desgana Eva. Su hermana no se giró— ¡Eh...! —ahora sí—. Te odio.

Y la sangre salpicó la pared. Eva se sintió súbitamente aliviada. Ya no odiaba a nadie más. Ya podía aparcar su FIE Titan y beberse un trago de licor de manzana. Fue al lavabo a lavarse la cara, y para su sorpresa allí apareció una persona que no esperaba encontrarse.

Era una chica. Observándola minuciosamente se dio cuenta de que, efectivamente, la odiaba. La odiaba más que a cualquiera de las personas que aquél día habían degustado las balas de su Titan. La odiaba por amorfa, por gorda, por ser tan asimétrica, por carecer de equilibrio estético. Odiaba sus casi inexistentes pestañas, sus dedos demasiado cortos, sus ojos pequeños, su cara de pan, su pelo lacio, sus innecesariamente desorbitadas caderas, sus piernas cortas y celulíticas. Odiaba cada centímetro de su piel y cada pelo de su cuerpo. Así que sin demasiadas ceremonias le disparó, como había hecho con todos.

Eva esperaba ver sangre, que la chica cayera dramáticamente, que su cerebro se derramara por el suelo. Pero no fue así. La bala sólo rompió el espejo de pared, que cayó en mil pedazos.

Eva tembló de miedo por primera vez en el día. Detrás de ella había otro espejo. Al mirarse volvió a descubrir a aquella chica. Se miró las manos. Era ella. Entonces se dio cuenta de que se odiaba. Se odiaba más allá de lo físico. Se odiaba por ser tan ambigua, por no ser una persona normal, por ser tan envidiosa, por querer ser siempre el centro de atención. Se odiaba por creerse alguien, por creerse especial, por creerse la protagonista de algo grande. Por ser tan dramática, ilusa y egoísta. Pero se odiaba, por encima de todo, por ser tan puta.

Sin más dilaciones, Eva alzó al aire el brazo con el que aguantaba su pistola. Los periódicos dirían que se había vuelto loca y que finalmente la culpa había hecho que se suicidara, nada más lejos de la verdad. Hizo girar el arma dándole vueltas en su dedo por el gatillo, y luego la agarró de nuevo, con decisión, apuntándose justo al centro de la frente. ¿Any famous last words?, susurró para sí. "Owned", así, con acento macarrónico. No titubeó ni por un instante. Cuando sonó el disparo Eva ya estaba muerta.

15 de febrero de 2011

No me n'he oblidat.

14 de febrero de 2011

Por de parlar,
de dir alguna cosa que no et pugui agradar,
de deixar anar una altra mentida a la teva mida.

Por de callar,
desant les paraules a qualsevol calaix,
per no deprimir-te o fer-te badallar,
saber què rumies amb aquella mirada
que no sé què m'amaga.

Por de dormir
i que en despertar-me tot hagi canviat,
sense recordar què ens fa viure plegats,
com si fóssim estranys,
de sentir la rutina rosegant-nos per dintre.

Et veig,
el sol s'amaga entre els teus cabells.
Em sents,
aixeques la mirada
i en aquell precís instant
tot és tan plàcid i tan clar
que em venen ganes de cridar:
"Res no m'espanta..."

Por de la por,
de sentir aquest pànic tan subtil i tan boig;
de no ser capaç de somriure
quan dius que m'estimes.

10 de febrero de 2011

Band of Gold

Últimamente pienso demasiado. No estoy segura de que eso sea algo bueno.

"Siento" no haberme pasado por aquí (me refiero al blog, este monumento a mi ego) estos días. No creo que lo haga en un tiempo.

En realidad estoy hecha toda una drama queen. Ea.


Si a alguien le interesa entenderlo mejor puede hacer clic.




PD: Coprófagos de mierda. Pun intended.