Es verdad; pues reprimamos
esta fiera condición,
esta furia, esta ambición,
por si alguna vez soñamos;
Y sí haremos, pues estamos
en mundo tan singular,
que el vivir sólo es soñar;
y la experiencia me enseña
que el hombre que vive, sueña
lo que es, hasta despertar.

Sueña el rey que es rey, y vive
con este engaño mandando,
disponiendo y gobernando;
y este aplauso, que recibe
prestado, en el viento escribe
y en cenizas le convierte
la muerte ¡desdicha fuerte!:
¿que hay quien intente reinar
viendo que ha de despertar
en el sueño de la muerte?

Sueña el rico en su riqueza,
que más cuidados le ofrece;
sueña el pobre que padece
su miseria y su pobreza;
sueña el que a medrar empieza,
sueña el que afana y pretende,
sueña el que agravia y ofende,
y en el mundo, en conclusión,
todos sueñan lo que son,
aunque ninguno lo entiende.

Yo sueño que estoy aquí,
destas prisiones cargado,
y soñé que en otro estado
más lisonjero me vi.
¿Qué es la vida?, un frenesí.
¿Qué es la vida?, una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño:
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.


(Pedro Calderón de la Barca)




Y sé que es muy típico, pero hace tiempo que quería colgarlo por aquí.

Love seeketh not Itself to please
Nor for itself hath any care;
But for another gives its ease
And builds a Heaven in Hell's despair.

So sung a little Clod of Clay,
Trodden with the cattle's feet;
But a Pebble of the brook
Warbled out these metres meet.

Love seeketh only Self to please,
To bind another to Its delight;
Joys in anothers loss of ease
And builds a Hell in Heaven's despite.


(William Blake)

Feliç dia del Gloom, errbody.

I avui el meu profe de francès ha recitat L'albatros a velocitat x8 en versió original.

I anava a dir alguna cosa més, però me n'he oblidat. Quan ho recordi ja ho escric.





(11:41) Oh, sí:

Des milliers et des milliers d'années
Ne sauraient suffire
Pour dire
La petite seconde d'éternité
Où tu m'as embrassé
Où je t'ai embrassée
Un matin dans la lumière de l'hiver
Au parc Montsouris à Paris
A Paris
Sur la terre
La terre qui est un astre.


(Jacques Prévert)

What Are You Asking Me?

Si tingués fil de seda invisible
i ella me'l volgués cosir
Déu com t'embolicaríem
jo i la seda i la nit.


(Enric Casasses)

Entra l'uomo di sabbia

Sovint, per esbargir-se, els homes d’equipatge

capturen uns albatros, magnes ocells marins,
que, indolents companyons, segueixen el viatge
de la nau que s’esmuny sobre els avencs salins.

Tot just entaforats en la insòlita escena,
aquests reis de l’atzur, maldestres i porucs,
per la coberta es mouen arrossegant amb pena
les seves ales blanques a tall de rems feixucs.

L’alat viatger amb cara tan inepta i adusta!
Tan bell adés i, ara, risible, lleig i moix!
L’un excita el seu bec amb la pipa de fusta,
l’altre un alacaigut imita fent-se el coix!

El Poeta és semblant al rei de les altures,
veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
exiliat en terra i blanc de les censures,
ses ales de gegant van destorbant-li el pas.

(Charles Baudelaire)


PD: Ses ailes de géant l’empêchent de marcher. Si algú em regalés "Les flors del mal" en versió bilingüe i il·lustrada seria guai.

Rose Red

Te amo tanto que duermo con los ojos abiertos.
Te amo tanto que hablo con los árboles.
Te amo tanto que como ruiseñores.
Te amo tanto que lloro joyas de oro.
Te amo tanto que mi alma tiene trenzas.
Te amo tanto que me olvido del mar.
Te amo tanto que las arañas me sonríen.
Te amo tanto que soy una jirafa.
Te amo tanto que a Dios telefoneo.
Te amo tanto que acabo de nacer.


(Carlos Edmundo de Ory)

Que alegre es torna
una nit de desembre!
Quina alegria
d'infants i pastors!
El món s'omple de llum
i el cel de melodia.
I al test del finestró
una rosa mig s'obria.


(Jacint Verdaguer)

Dormint

Mireu-me bé, sóc l'altre
coix de dos peus, sorrut i solitari
no vinc d'enlloc, i escric per sobreviure,
desfaig camins perquè no sé dreceres,
reprenc costums.
Si ara pogués jauria pels marges clars,
amb noies de pell fosca.

Però he crescut i algú m'ha omplert
de vidres tota la sang.
Mireu-me bé, coixejo.
No tinc sinó la veu que em representa,
adollo mots
i els mots em purifiquen.
Emergiré de mi mateix
el dia que un vent terral m'eixugui els ulls.

Són altes les espases de foc
d'aquesta lluita que em serva dret
contra la por i el somni.
Mireu-me bé, sóc l'altre.


(Miquel Martí i Pol)

Voldràs pescar la lluna
quan es pentini al riu.
(Les vaques de la vila
se la beuran a glops.)

Tindràs a punt la xarxa
a l’ombra d’un bedoll.
Els grills de la ribera
barrinaran la nit.

Quan hissaràs la lluna
t’espatllaràs el pit.


(Miquel Desclot)

The Vote

Sota el vel fosc les mans em premia...
"I per què et veus tan pàl·lida, avui?"
-És que a glops d'una aspriva tristesa
jo vaig embriagar l'estimat.

Com podria oblidar-ho? Sortia
trontollant, amb els llavis guerxats
pel dolor. Vaig baixar al seu darrere
i, volant, vaig atènyer el portal.

Panteixant vaig cridar: "Era broma
el que he dit: si te'n vas, moriré".
Somrigué amb una calma terrible
i em digué: "No t'exposis al vent".


(Anna Akhmatova)