Mostrando entradas con la etiqueta Oh. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Oh. Mostrar todas las entradas

13 de abril de 2011

Meathook



Disregardead el vídeo.

Sólo...

La letra.


Y el piano... Y la voz.

2 de marzo de 2010

Entra l'uomo di sabbia

Sovint, per esbargir-se, els homes d’equipatge
capturen uns albatros, magnes ocells marins,
que, indolents companyons, segueixen el viatge
de la nau que s’esmuny sobre els avencs salins.

Tot just entaforats en la insòlita escena,
aquests reis de l’atzur, maldestres i porucs,
per la coberta es mouen arrossegant amb pena
les seves ales blanques a tall de rems feixucs.

L’alat viatger amb cara tan inepta i adusta!
Tan bell adés i, ara, risible, lleig i moix!
L’un excita el seu bec amb la pipa de fusta,
l’altre un alacaigut imita fent-se el coix!

El Poeta és semblant al rei de les altures,
veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
exiliat en terra i blanc de les censures,
ses ales de gegant van destorbant-li el pas.

(Charles Baudelaire)



PD: Ses ailes de géant l’empêchent de marcher. Si algú em regalés "Les flors del mal" en versió bilingüe i il·lustrada seria guai.

6 de enero de 2009

Por Una Cabeza

Por una cabeza;
Todas las locuras,
Su boca que besa
Borra la tristeza,
Calma la amargura...

Por una cabeza;
Si ella me olvida,
¿Qué importa perderme
Mil veces la vida?
¿Para qué vivir...?




Buah, ni sé què escriure ni en tinc ganes, sincerament.

30 de diciembre de 2008

Awoken

Molt curiós.

The hills... are aliiiive... with the sound of music...


Amanda: Jo tio, fem una versió del Tango de Roxanne.

Irene: Clar clar, i necessitem un tio amb veu potent que digui: "¡TENEMOS UN BAILE... EN LOS BURDELES DE BUENOS AIRES...!"

(Jo anava a continuar parlant, però la Nerea m'interromp rient-se.)

(Minuts després.)

Irene: Whyyyyy does my heaaaaart cryyy? Feeeeelings I caaaaaan't fiiight... You're free to leave me, but just don't deceive me, and please, believe me when I say I love youuuu...!

Amanda (de tant en quant, fent de baix): Roxanne... Oooh... Roxanne...!

(La Nerea interromp, una altra vegada, la cançó, i entra a la classe cridant i movent-se frenèticament, com si tingués parkinson.) (Fa molta més gràcia si es veu en directe.)

Nerea: MI RESTAURACIÓN FACIAL, TENGO QUE HACERME LA RESTAURACIÓN FACIAL.

I cau el teló.



No sé, jo... ja saps, i tal...