Lai Lai Hei

Acabo d'arribar a la conclusió de que la música em desconcentra profundament (i ara de debò: que no pugui pensar en una melodia quan n'escolto una altra passi, que no pugui estudiar/llegir quan escolto música passi, però que per pensar o recordar a quina conclusió havia arribat fa dues hores necessiti parar la cançó i reflexionar-hi...).

La qüestió és que no tinc ganes de fer el treball d'E.F., ni allò d'anglès, ni allò de llatí, i molt menys el que hi ha de filosofia o català.

En resum, que faré una cosa que volia fer des de fa temps... però esperava un moment d'avorriment com aquest.

Atenció.






Jo lolejo
Tu loleges
Ell loleja
Nosaltres lolegem
Vosaltres lolegeu
Ells lolegen


Yo loleo
Tú loleas
Él lolea
Nosotros loleamos
Vosotros loleáis
Ellos lolean


I lol
You lol
He lols
We lol
They lol
You lol


Ego loleo
Tu loles
Ille lolet
Nos lolemus
Vos loletis
Illi lolent


Je lol
Tu lols
Il lolt
Nous lolons
Vous lolez
Ils lolent










Amb la qual cosa arribem a la següent conclusió (que m'avorreixo ja estava clar):

A Castellà estem parlant del barroc i el renaixement. En llegir les bases de la ideologia del barroc, he pensat que jo sóc barroca (però això ja ho sabia), només amb una excepció: jo no tinc una visió realista de les coses, ni molt menys. Em decanto més aviat per l'idealisme. Mentre anava a classe d'anglès, a les tres menys poc, m'he començat a plantejar diverses situacions que es poguessin interpretar de dues maneres, una renaixentista (ignoro si aquesta paraula existeix, la que segur que no existeix és versemblabilitat, endivineu de qui l'he sentit, una pista: té dues carreres) i una altra barroca (faig uns parèntesi massa grans). Per tant m'he proposat saber si realment la meva visió del món és tan idealista com vull creure, o només ho és quan li deixo ser-ho.

La primera situació que m'ha vingut al cap ha sigut: "Aquest estiu anem una setmana a Berlín a conviure amb alemanys i a tocar amb una orquestra d'allà."

Aplicant-hi una visió pròpia del Renaixement: Un grup de joves que adoren la música viatja atravessant mars i muntanyes per trobar-se amb un altre grup de joves que estimen la música de la mateixa manera que ells. Comparteixen màgia, melodies i més tard bons records. No parlen la mateixa llengua, però què importa això quan poden entendre's en el llenguatge més universal de tots...

I més tard, la visió del Barroc: Set dies se'm faran eterns (no hi seràs). Compartiré casa amb desconeguts (no hi seràs). M'angoixaré, seran dies on no faré vida social amb ningú (no hi seràs). Estic segura de que hi haurà moments on ho passaré realment malament (no hi seràs). I... Déu meu, com et trobaré a faltar... (No hi seràs.)






Ha sigut llavors quan he descobert que sóc rematadament barroca.