No estoy demasiado segura de esto, pero allá va.
Oh, y la canción del título le viene la mar de bien...
No saquéis conclusiones precipitadas, que os veo.
Edit: Aunque resulta todavía más inquietante que poco rato después de colgar esto me haya llamado Marta (Machi), precisamente. Y no he llegado a cogerlo.
--------------------------------------------------------------------
És vuit de setembre. Agafo les crosses i surto de “casa” (no crec que el lloc on visc sigui digne d’un nom com “casa”). Tinc temps suficient com per arribar d’hora. Una reunió d’antics alumnes, després de vint anys... La veritat és que no sé si tinc ganes d’anar-hi, de veure’ls a tots un altre cop. Vaig perdre el contacte fa temps amb la majoria de la gent que anava al meu curs. Però vull saber si treballen i si tenen una bona feina, si s’han casat o tenen fills... I, sobretot, saber què van fer durant la guerra de fa quinze anys, o si els atemptats d’últimament els han afectat, d’una o altra manera. Però tot i aquesta curiositat morbosa que m'empeny a assistir a la reunió, persisteix la por d'haver de reconèixer davant de tots el que m’ha passat a mi, el que he estat fent durant aquests vint anys.
Arribo d'hora. No estic nerviosa. L’esdeveniment es celebra al pati de l’escola, avui fa calor i s’hi està bé, a fora. Està tot decorat i hi ha una taula llarga plena de coses per picar. Encara no ha arribat ningú.
En mirar al meu voltant descobreixo records amagats a tots els racons del pati. «Hi havia una vegada, en una escola molt llunyana, amb uns professors molt malvats, un grup de noies que no brillaven pel que brillava la resta. El seu final encara no està escrit.»
La Cristina Susín deu estar molt enfeinada, fent de presidenta del govern. La situació política actual no li permet gaudir de cap instant de temps lliure. Tots els que coneixem la Cris sabem que és la persona més indecisa del món, i per això quan va estar-se uns anys canviant de carrera sense saber què fer ningú s’imaginava que acabaria tenint un càrrec polític tan important. La primera dona presidenta, i la més jove de la història. No obstant això, jo ja sospitava que, fes el que fes, la Cris acabaria tallant el bacallà. El que em va sobtar va ser que acabés tallant el bacallà de tot un país. Jo no la vaig votar.
La Mireia Ramos treballa en un laboratori, nosequè d'investigació, nosequè de recerca. M'ho va explicar fa molt de temps i no ho vaig acabar d'entendre. El cas és que fa el que vol fer i li va molt bé. A més d'això, la Mire ha saltat a la fama amb el seu grup de deathcore, els Killing Knives. La versió que van fer de Boig per tu amb veus guturals va tenir molt bona acceptació a l'escena del metal català.
La Marta Abad, simplement, un dia va deixar de trucar. L'última notícia que vaig tenir d'ella em va arribar en forma de postal, des de Düsseldorf, ara ja fa deu anys. Sembla que la Machi finalment va acabar fent de metge i ajudant a les víctimes de la posguerra.
A la Marta Rakosnik li vaig començar a perdre la pista poc després d'acabar el batxillerat. Segurament hagi acabat fent de mestra tal i com ella volia. Si jo tingués un fill li confiaria la seva educació, ho tinc molt clar. Bé, potser el meu fill acabaria dient coses com ara “copo de puño” o “genollo”, però dubto que trobés algú millor per ensenyar-li a ser bona persona.
La Sara Garzón va ser l'última persona en desaparèixer de la meva vida. A diferència de mi, va aconseguir acabar la carrera. Després es va treure el màster i es va animar a fer una espècie de grau en fotografia. No sé si ha acabat de compaginar les seves dues grans passions, però com a mínim com a traductora li ha anat molt bé. Crec que avui no vindrà perquè havia d'assistir a la presentació de l'últim llibre que ha traduït, que després de l'èxit rotund que va tenir el seu encàrrec anterior és una de les novetats més esperades a les llibreries. No és normal que el traductor tingui gairebé tanta fama com l'autor original, però és que ella és impecable. Em fa molta enveja. Jo em compraria els llibres que tradueix... si els pogués pagar.
No puc evitar adonar-me, un cop més, que totes elles, les meves úniques amigues, han tingut èxit en tot el que van escollir. I aquí estic jo, enfonsada fins als genolls en la misèria i la merda que m'envolta, i el pitjor de tot és que m'ho he buscat jo sola. Vaig anar abandonant els meus somnis un a un: no seré veterinària, no seré escriptora, no seré mestra, no seré violoncel·lista, no seré traductora. No? Doncs no seré res de res. Ni tan sols puc anar-me'n al Japó, com vaig prometre'm fa tants anys. Primer, perquè no tinc diners, i segon, perquè més que res, el Japó, com a lloc geogràfic, ja no existeix.
De sobte els meus ulls topen amb una figura que al començament m'és estranya. Han de passar uns segons fins que el reconec. Un professor. Té més arrugues, està més calb... però en el fons no ha canviat gens ni mica. Les salutacions no són gaire efusives. Em mira molt estranyat, segurament es pregunta per què tinc la cara plena de cicatrius i què se n’ha fet, de la meva cama dreta. Jo li trec importància al fet. Li pregunto on és tothom, li dic que ja sé que és una mica d’hora. Ell s’escura la gola, m’ho vol explicar tot detingudament.
Diu que els d'aquell grupet de nois de la classe van morir fa poc, en un accident. No sé per què, però ni em sorprèn, ni m’afecta. I la resta? Diu que també van morir. Cap d’ells va passar dels trenta. Em relata històries lacrimògenes sobre com aquell va acabar en el món de les drogues, aquella es va pensar que era el centre de l’univers i va acabar perdent-ho tot, aquell va assassinar aquell altre i després es va suïcidar, aquella va escollir la professió més antiga de la història de la humanitat i un bon dia la va escanyar un client... Les altres morts les relaciona amb la guerra, els bombardeigs o els atemptats. M’ho explica amb tot detall (hi ha molta sang). Mai m’ho hagués imaginat, tot això, quan fèiem classe de català. Em pregunta, com qui no vol la cosa, si me’n recordo, d’aquella redacció que vaig escriure, titulada “Així que passin vint anys”. Li dic que sí, i penso que llavors era molt ingènua, i reflexiono sobre les ximpleries que escrivia, imaginant-me amb una feina estable en allò que m'agradés, casada amb l’home de la meva vida i fins i tot amb un parell de fills.
Oh.
Aleshores riu i diu que era broma, que ningú s’ha mort. Gairebé somric. Molt típic d’ell, això de les bromes. Afegeix que el que passa és que ningú ha volgut venir. Tots estan a les seves cases acollidores, amb les seves meravelloses feines, amb els seus marits o dones, amb els seus fills... Tots tenen una vida perfecta. I tots han avisat a última hora. Han intentat contactar amb mi per dir-me que no vingués, però no han aconseguit localitzar-me. Normal. I sí, la reunió d’antics alumnes ha resultat ser un fracàs, però tothom està massa ocupat sent feliç.
I jo estic aquí parlant amb el meu ex professor i mirant una taula llarga i ben plena de coses per picar. Em pregunto quants dies deu fer que no menjo. Decideixo retirar-me amb una mica de dignitat i m’acomiado del professor. Surto de l’escola, i tot em recorda absurdament a quan tenia setze anys i travessava la mateixa porta, un vuit de setembre. Però estic tan embadalida que se m’oblida que, efectivament, és vuit de setembre, i ni tan sols veig venir l'ambulància que se m’acosta per la banda esquerra del carrer a tota velocitat.
