On The Nature of Daylight / This Bitter Earth

En aquell precís moment, tot meravellant-se de l’immens bosc d’oms que s'estenia davant seu, el Bernat es va sentir desgraciat. Li aparegué a la ment la imatge de l’Antònia: "Bernat, ets un inútil", li deia arrossegant el seu accent mallorquí. Sí que ho era, sí. Mirà ara al terra, i somrigué melangiosament en veure que era ple de flors. "Què bonic", va dir-se. En va collir una i es va prometre que li donaria a l’Antònia quan la tornés a veure, encara que faltessin mesos.

–¡Bueno! –va cridar–. ¡Empezamos ya! Dad la orden. Dentro de tres horas no debe quedar ningún árbol, ¿de acuerdo? Ninguno. Que esta vez no podemos retrasarnos ni un minuto en el envío...

La multitud de treballadors que estava al seu càrrec va assentir. Veient-los muntar les seves bèsties de ferro per tal de començar la feina, el Bernat va pensar que a ells tampoc se’ls veia gaire contents amb la seva professió. Però què hi feia, ell, allà? Per què un músic nascut a La Vall Fosca estava talant arbres tan lluny de casa seva? Per què havia hagut de marxar de la caseta on vivia tan feliç amb l'Antònia?

Es va girar donant l'esquena al bosc, va abaixar el cap de nou per mirar les flors i hi va descobrir una papallona monarca. La papallona, com si notés que l’estaven observant, va restar quieta uns segons. Després emprengué el vol precipitadament, d’una manera gairebé violenta, i es va posar a voleiar ràpidament al voltant del cap del Bernat, com si l’intentés marejar. Ell no s’ho explicava, mai havia observat un comportament semblant en un animal. Tot de papallones van aparèixer del no-res i van començar a volar al voltant del seu cap també. Va moure els braços intentant espantar-les, però fou en va.

–¡Jefe! ¡Bernardo! ¡¿Qué sucede?!

Les papallones es van desbandar sobtadament. El Bernat es va girar de nou cap al bosc.

–Però què...?

Recordava que en aquell arxiu que li havia donat el seu cap hi deia que la fauna d'aquell bosc era pràcticament inexistent, que no hi havia més que insectes i alguns rosegadors petits. En aquell moment va veure cèrvols, guineus, senglars, i fins i tot un parel d'óssos sortint de les profunditats del bosc i palplantant-se davant dels arbres, barrant-los el pas en una espècie de manifestació pacífica. Les branques més properes s'ompliren d'ocells de diverses espècies. I aleshores, durant un parell de minuts, tots (homes i feres) feren silenci. S'havien quedat paralitzats. Els treballadors que el Bernat supervisava no sabien què fer. Els animals, amb un posat solemne i majestuós, es limitaven a mirar-los fixament. A algú li va semblar una bona idea engegar la seva màquina. Tan bon punt se sentí el rugit del motor, un dels óssos el va acompanyar bramant, i tot seguit començà a trotar cap a aquell que havia gosat posar en marxa l'artefacte. Com si allò fos un senyal, els cèrvols envestiren, les guineus s'abalançaren sobre ells esgarrapant i mossegant, els senglars arremeteren agressivament. Al Bernat no l'atacà cap animal important, només se li acostà un conill que començà a rosegar-li el baix del pantaló. Ell s'esverà, qui sap què podia passar si els óssos o els cèrvols escometien amb massa força; ell era responsable dels seus homes. Què podia fer perquè els animals els deixessin en pau?

–Prou!! –de sobte, una veu que parlava en la seva llengua materna. El Bernat es va sentir estrany, feia tant que no sentia ningú parlar-hi... I només sentir-se el crit, les bèsties van aturar-se i van seure.

Va haver de fixar-s'hi molt per distingir si la figura que emergia ara del bosc era també un animal. Va resultar ésser un home vell, encorbat, extremadament prim. Els pocs cabells que li quedaven els duia esborrifats, la barba li arribava arran de la cintura i anava vestit amb parracs.
Mentre l'ancià avançava cap a ell, el Bernat, sense saber ben bé per què, va començar a sentir una melodia dins el seu cap. Una melodia que recordava haver sentit feia molt i molt de temps, en un circ, o potser en una fira. Dibuixà mentalment un pentagrama, una clau de sol, l'armadura (fa major; si bemoll, per tant) i el compàs (probablement 12/8), i esbossà a grans trets el començament d'aquella peça.

Quan l'home vell arribà just davant seu, la música, en comptes de cessar, va disminuir el seu volum.

–Ets tu el jefe, nano? –li va preguntar llavors.

El Bernat va assentir, perplex.

–Vostè... viu al bosc? –va ser el primer que se li va acudir preguntar-li.

–Doncs sí, vés per on –li tregué importància al tema–. Ni us atreviu a fer mal als animals. Si no els haguéssiu amenaçat no us haurien atacat. Però com sou tan astuts...

El Bernat se sentí desconcertat. Vivia al bosc? Si hi vivia no podien talar-lo, això estava clar. Però per què ningú l'havia avisat d'una circumstància tan important com aquella? És que potser no se n'havien adonat? Quant de temps feia que hi vivia, allà? I per què? I com s'alimentava? I de què vivia? Tot plegat resultava insòlit. Aquell home devia estar senil, com a mínim.

–Sé el que estàs pensant –la veu de l'ancià va interrompre els seus pensaments–. Sé que creus que estic boig. Però pensa-hi: sou vosaltres els que construiu jungles de ciment. Vosaltres, els que inventeu coses que no existeixen. Els que creeu patrons, horaris, calendaris... Els que mesureu el temps com si us hi anés la vida. Vau dibuixar mapes per conèixer els límits de la terra, i des de llavors heu estat bastint fronteres allà on no n'hi ha, pensant-vos que així us organitzareu millor, com si servís d'alguna cosa afegir-hi línies imaginàries. Dirigiu les vostres investigacions a conèixer més del que us envolta, les coses importants i inútils, la ciència, els medicaments, l'espai... I ara sabeu més de la superfície de Mart que de les profunditats del vostre propi oceà. Allò que anomeneu vida (néixer per viure, viure per estudiar, estudiar per treballar, treballar per tenir fills, tenir fills perquè visquin) no és més que una rutina artificial, ridícula i absurda. I quan un “divendres” aneu a ballar i a beure us penseu que trenqueu amb la monotonia i que això us fa lliures, sentiu que aquell “divendres” és la vostra vida vertadera, però no us adoneu que feu el mateix cada “divendres”. Us han fet creure que sou l'animal més intel·ligent, que sou superiors, que esteu al capdamunt de la cadena tròfica, i que això us dóna dret a posseïr la terra, a controlar-la com si us pertanyés, a deformar-la, a pervertir-la, a enverinar l'aigua, la terra i l'aire.... –en aquest punt del seu discurs va sospirar, abatut, i es va girar donant l'esquena al Bernat–. Però heu oblidat que seguiu sent animals, que és la terra la que ha accedit a acollir-vos, i que no només hi viviu vosaltres. Us heu humanitzat tant que heu acabat esdevenint més irracionals que qualsevol de les feres que poblen la terra. Us heu convertit en monstres. I ara només controleu, limiteu, organitzeu... com a màquines. Pensa-hi: sou vosaltres, els que negueu la vostra pròpia naturalesa. Sou vosaltres, els que feu tot això. I ara digue'm: qui és el boig aquí, tu o jo?

Òbviament, el Bernat va romandre en silenci. Se sentia com si fos un nen petit i l'haguessin enxampat robant caramels. L'home foll havia tornat a girar-se, ara encès d'ira, i semblava esperar una resposta.

–Ep! –cridà de sobte– Desperta!

I li clavà una bufetada que li girà la cara. Realment no li va fer massa mal, però el cop el va fer escopir la poca dignitat que li quedava.

–Auu... –va gemegar patèticament mentre es fregava la galta.

L'ancià remugà alguna cosa entre dents. El Bernat sentia massa coses, ara. No havia entès del tot el missatge de l'home vell, no sabia per què li havia dit tot allò a ell, però sentia unes ganes immenses de plorar, de cridar, de tornar-li la bufetada. Sentia que era un inútil, tal i com li recordava l'Antònia tot sovint, i que havia malgastat tota la seva vida. Sentia que no hauria d'haver acceptat aquella feina d'enchufe només perquè li faltaven els diners que la música no li donava. Sentia enyorança de casa seva, del seu violí, de l'Antònia. Se li féu un nus a la gola, se li encongí el cor, se li ompliren els ulls de llàgrimes. Sentia culpabilitat. I al damunt de tot sentia aquella melodia que encara no havia aconseguit identificar.

Però tot i la commoció inicial, aviat va veure molt clar què havia de fer. No serviria de res seguir els passos del senyor vell i viure com un ermità al bosc, aïllat entre oms i flors, protegint-se dels mals humans amb un exèrcit d'animals. No era necessari que es fes vegetarià i sobrevisqués a base d'arrels i bolets com segurament feia ell. No calia ni tan sols que s'afiliés a Greenpeace (o qualsevol altra organització de l'estil) i es comprometés a lluitar aferrissadament per tot de causes amb la finalitat de tornar-li a la Terra la bellesa que els humans malvats li havien robat. No, res d'això. Perquè el senyor foll només li havia dit que visqués.

I de sobte ho va comprendre: aquella cançó no l'havia sentit mai, enlloc.

–Me'n torno a casa, me'n torno ara mateix.

L'ancià li somrigué plàcidament.

–I vostè no es preocupi –continuà el Bernat–, que ja dono l'avís als meus superiors que aquest bosc no el poden talar, que hi viu algú. I gràcies. De tot cor, gràcies.

S'allunyà amb pas decidit. Els treballadors al seu càrrec seguien quiets.

–¿Qué hacemos, jefe? ¿Qué le dijo el viejo?

–No lo sé, pero yo plego –digué sense mirar enrere–. Diles que me torno a casa, que no vuelvo ya.

–Pero el envío... No podemos demorarnos... Bernardo...

–Y, por el amor de dios, no volváis a llamarme Bernardo.

I mentre marxava començà a xiular. A la mà encara duia la flor per a l'Antònia.