No past land

–Què en penses?

–Que no m'agrada com canta.

–Per què? No ho fa malament. Vull dir, no desafina, no fa cap cosa estranya amb la veu.

–Però va més enllà d'això...

–El timbre? No t'agrada com sona la seva veu perquè... és seva?

–Sí... i no. M'agrada estèticament com sona, és a dir, m'agrada el seu timbre. Però a la vegada l'odio: no podria passar-me ni deu minuts seguits sentint cantar una veu com aquesta.

–Per què?

–No t'has aturat mai a pensar en per què de vegades la nostra veu canvia tant quan cantem? Per què tenim una veu suau i constant al parlar i quan cantem sembla que canti un bebè assassinat per un gat? Per què tenim una veu greu, nasal i quan cantem es transforma en una veu suau, petita i delicada?

–Doncs la veritat és que no hi havia pensat mai.

–No: la veritat és el que mostra la persona quan canta. Cada persona despulla la seva veritat amb la veu quan entona una melodia. En altres paraules: és possible conèixer les persones només per com canten. Quan sents una veu que canta i et desagrada fins al punt que no la pots suportar i no saps per què, probablement sigui perquè aquella persona és egoista, hipòcrita o immadura.

–I ella...?

–Ella canta com una mala persona.