Estic acabant d'estudiar Filosofia, quan de sobte un insecte es posa sobre el llibre, sobre les paraules "el món sensible". És petit, té ales petites i sis potes, sembla un mosquit però amb unes potes més curtes. El meu primer instint és fer-lo fora, com faig amb tots els insectes que trobo. M'agraden, però no m'agrada que em piquin.

Ho intento primer amb la cullera-canya del granissat. No ho aconsegueixo. Em fa por agafar-lo amb la mà perquè és molt fràgil i el puc aixafar, no és com els mini-escarabats que trobo sovint, que els pessigues amb dos dits i segueixen vius. Així que intento atrapar-lo amb una tapa d'un pot, metàl·lica. Arrossego el pot cap a un costat perquè així l'animal s'espanti i s'enganxi a la tapa. Així, un cop al balcó, podria fer-lo fora de la tapa emputxant-lo amb el dit sense fer-li mal.

En comptes d'això, en moure la tapa, contemplo horroritzada com les potes de l'insecte queden enganxades a la vora. No s'ha espantat i s'ha mogut, s'ha quedat al mateix lloc i s'ha deixat atropellar. Aixeco la tapa ràpidament. Li queden tres potes... dues al darrere i una més endavant. Em fa molta pena com es mou, a trompades. Ja no es mou tan ràpidament com abans. Estic sofrint molt... No sé què fer... Em sento idiota...

Intento decidir si l'allibero mentre segueixo veient com l'animal intenta posar-se ferm i caminar. M'envaeix l'angoixa de nou. El poso a sobre d'un kleenex. Fa estona que no es mou, com si esperés la mort inevitablement. No vull que sofreixi més... De tant en quan es "cau" i es posa dret de nou. Mou les antenes molt lentament.

Quan tanco el kleenex sobre si mateix intenta aferrar-se a qualsevol cosa, com si m'implorés pietat.

Anava a escriure "acabo de matar-lo", però no tinc ni valor per fer-ho. Prefereixo que segueixi sofrint sense moure's...

Em sento horrible i molt culpable. Estic trista. No torno a fer fora un insecte de la meva habitació. Ho sento Carles...