En acabar de sentir les paraules del director, mirà enrere. El cor sencer hi era. Començaren els aplaudiments, i les files d'homes i dones, ordenats segons el registre vocal que els corresponia, anaren passant a l'altar on havien de cantar.
Per algun absurd motiu la noia estava convençuda de que el veuria entre el grup d'homes que cantaven la veu més greu. Que finalment havia vingut, que ja aniria després a despedir-se del seu amic. Que el fet que hi hagués hagut un canvi d'última hora al programa i els hi toqués cantar abans del que estava previst l'havia encoratjat a unir-se al seu cor a l'últim moment. Que en passar pel seu costat li dedicaria un dels seus somriures...
Però no va ser així. I la noia es va maleïr a si mateixa per haver estat tan il·lusa.
El cor s'havia anat colocant en formació durant els segons d'aplaudiments. En aparèixer la directora tornaren a sonar. Es feu silenci de nou. Donà el to.
Era Somewhere over the rainbow, una versió a tres veus traduïda al català.
En començar la cançó, la noia fou envaïda per una sensació que l'embolcallà, que actuà com un bàlsam. Se li van omplir els ulls de llàgrimes. Recordà -qui sap per què- aquella gràfica que mostrava els tres motius pels quals ploren les dones: felicitat, tristesa i ????. I va concloure que aquell moment era un dels ????. O potser no.
Les sopranos desafinaven una mica, però la sensació d'angoixa que sentia i el nus a la gola no van cessar. No era la cançó el que feia que se li omplissin els ulls de llàgrimes, i ella ho sabia. Tot i que tenia bastant a veure. Va ser tot plegat.
S'aixecà sobtadament i se n'anà a la la sagristia. No hi havia ningú. Darrere la porta, repenjada a la paret, deixà que llisquessin les llàgrimes mentre seguia sentint Somewhere over the rainbow, tot i que ara sonava més difuminat, com si el so sortís d'una llauna.
* Why women cry
