Baralla de la vida i jo

Plourà demà... amor meu? No ho saps, veritat? No. Pobreta...!

I el sol? Saps si en farà, de sol, demà... amor meu? Ai, no. Tampoc.

Saps si els sàtrapes ens pegaran altra volta, amor meu?

Saps si ens tornaran a encendre en noves lleis? Tampoc? Pobra...

I els Supermans, saps si ens vindran a veure, amor meu? Saps?

Saps si ens portaran més vida plàstica i armes? Ai...

Vindran escaladors amb les escales i amb el sopar de duro?

I de les nimfes toves, què me'n dius? Amor meu, vindran...? Sí...?

Quina por, quina por vida meua! Tu saps, digue'm, tu saps?

Saps si demà ens torraran el cap amb creus cosmiculars?

Potser saps més que jo, i em dius coses amargues de centrals

obreres, nuclears, bancàries, mercenàries i pairals...

Amor meu, amor meu, i digue'm encara: saps què és demà?

Digue'm qualsevol cosa. Digue'm qualsevol res, digue'm... Ei!

Digue'm! Que em mor, amor! Que ja no m'entra l'aire i m'ofegue...

Que no vull! Que ja no tinc vida! Què en faig jo, de la mort?

Què faig jo, amor, amb tota la bèstia que em pega i que em besa,

que em riu i m'escup, que la tinc a sobre de dia i de nit,

que enganya els amics, i em treu de la casa travessant parets,

i em crema aquests llavis amb la seua llengua?

Què en faig... amor meu?

No ho saps, vida meua. No ho saps, escaleta que em porta a la fi.


Demà, amor, tindrem pluja i sol, i grans sàtrapes.

Supermans i plàstics, armes i lladregots d'escales llargues.

Tot aquest regalim que ens envolta i vesteix de marró verdós.

Discursos, discursos des d'edificis grandiosos i antics;

antigues catedrals, i palaus i balconades fortes

de pedra i anys. De poder. Discursos, discursos de crits.

Amb capseta màgica. Amb color o sense. O amb tot.

Amb lletra impresa. O galena amb piles i pals.

Tindrem amor, més encara que ara, molt més, més de més...!

I el vestit marró i verdós, serà un bon abric, ja, a la fi!

Una cuirassa flonja penetrada ja al cos, el nostre.

I ja no serem un cos humà: serem matèria marró i verda.

Ja no tindrem necessitats higièniques, amor meu.

Tindrem vida, el just paper que ens ha tocat a casa teua.

Serem, per fi, allò que sempre hem amagat confusos.

Sense vergonyes serem. Ni embussos ni somnis embastardits!

Serem res de res! El que som: un antic renec de cony!

I saps amor meu, escaleta de la meua fi, joieta merdosa?

Saps una cosa, nineta dels meus ulls, bèstia odiosa?

T'estime tant que em quede a fer-te companyia, puta!

I per negar els teus vassalls mentre em quede un bri d'alè!



(Ovidi Montllor)