31 de mayo de 2011

"I mil cops bona nit"

(Déu meu... Segurament ell no ho sap, però portava tota la nit esperant que fes això. Podria dir-se que aquest era el meu únic objectiu, que la resta no eren més que excuses. Que no tinc ganes de sortir, avui? Que no vull veure'l mai més? Ha! És que no m'ho crec ni jo. I ara he perdut el control per complet. No sé on acaben els seus llavis i comencen els meus. M'encanta el regust a cervesa de la seva llengua. De sobte s'atura, em mira als ulls amb una intensitat que gairebé m'espanta, i xiuxiueja...)

‒Tu creus que això està bé?

(Sé exactament per què m'ho pregunta. Crec que l'angoixa que “això” sigui el començament d'alguna cosa. Com si no li quedés cap mena d'esperança. Com si hagués perdut la fe en tot el que l'envolta. I jo ho respecto, però no acabo d'entendre una actitud tan il·lògica. És possible que el món l'hagi decebut, a tots ens ha decebut algun cop, però això no li dóna motius per... bah, és igual. En el fons tots dos tenim molt clar el que passa aquí. Jo sé que ell no em veu com a una deessa. Sé que no creu que la tènue corba que perfila el meu coll és tan sublim i delicada que l'ha d'haver dibuixat, per força, Da Vinci. Sé que no pensa, en veure'm caminar, que els meus passos eteris són harmoniosos com la coreografia d'una ballarina. Sé que no li semblo intel·ligent i carismàtica. I no passa res. Que ja som grandets, i podem ser sincers. Per això m'ha preguntat si això està bé, perquè em coneix massa i el que l'espanta sóc jo. Perquè jo sí que penso que ell és adorable, i fascinant, i perfecte.)

(Em somriu lànguidament i m'acarona la galta. Oh... No hauria d'haver-ho fet, això... L'atrec a mi agafant-lo pel clatell i l'obligo a besar-me de nou. Una de les seves mans comença a faltar-me al respecte sota la faldilla. M'estremeixo. Un sospir neix a la meva boca i mor a la seva. Els seus llavis descendeixen lentament al meu coll, tanco els ulls... I llavors penso que encara no li he donat cap resposta. De fet, és possible que “això” no estigui bé. Però a qui li importa?)

‒Si prefereixes que no signifiqui res, no significarà res.

(I seguirem comportant-nos com un parell d'imbècils.)

--------------------------------------------------------------------------

“Mil cops dolenta, sense el teu delit”

(Merda, no hauria d'haver begut tant. El pitjor de tot és que sabia de bon començament que la nit acabaria així, i no he fet res per evitar-ho. Tot s'ha precipitat en el moment en què, mentre xerràvem, ella s'ha adonat que, en comptes de mirar-la als ulls, els meus es desviaven contínuament als seus llavis. I aleshores, no sé com, m'he trobat arrambant-la a la columna més allunyada de la gentada. En un moment de lucidesa, sento aquella veueta interior que em fa tant de fàstic i em fa preguntes de tan difícil resposta: Però què fas?! Para, para, para... Aconsegueixo deslliurar-me del magnetisme que emana el seu cos i li clavo la mirada com si la veiés per primer cop.)

‒Tu creus que això està bé?

(Per què he hagut d'engegar-ho tot a pastar fang? En aquest moment prenc absoluta consciència del que està passant, i em sento molt miserable. Jo... només vull que no sigui tot tan complicat. No vull fer-li mal, ni que es faci il·lusions. La veritat és que mai n'hem parlat, d'això, però d'alguna manera hem arribat a comprendre la situació i ens hem posat d'acord sense dir-nos res. A mi l'únic que em passa és que estic mort de por. I si estant amb ella fos feliç, més feliç que mai? I si un dia deixés de ser-ho? I si no tornés a ser mai tan feliç? No podria suportar-ho. Per això no vull dependre d'ella. No vull necessitar-la. Perquè no vull ser tan vulnerable. I tot i això... No ho sé. No vull haver de passar per una ruptura dolorosa, no vull afartar-me d'ella, deixar d'estimar-la, o estimar a una altra persona. No vull que llavors totes les promeses d'amor etern que ens vam fer siguin mentida, i que tots els records que m'evoquin la seva imatge siguin amargs, i no poder veure-la ni en pintura, i no aconseguir deixar de tenir-li rancúnia per més que ho intenti. Sóc un covard. I és per això que no em sento capaç de dir-li: Saps? Crec que m'estic enamorant de tu... No encara. Som massa joves per prendre'ns res seriosament...)

(M'aparto un moment per mirar-la de nou. Els ulls li brillen. He de fer un esforç per reprimir-me i no dir-li que està preciosa. Que és preciosa. El que no puc contenir, en acariciar-li la galta, és el somriure de beneit que se'm dibuixa als llavis. Però sembla que ella malinterpreta el meu gest, m'engrapa el coll i em besa en un rampell. Estic perdut. Gairebé sense adonar-me'n, la meva mà s'escola entre les seves cuixes. Sospira. Encara penedint-me, començo fer lliscar els meus llavis pel seu coll. I ja fa estona que la veueta interior ha deixat de molestar-me. Ara només la sento a ella. Ho diu molt a poc a poc: la sentència final.)

‒Si prefereixes que no signifiqui res, no significarà res.

(Merda.)

30 de mayo de 2011

[Click]

29 de mayo de 2011

The Weapon They Fear

Hoy el gran inquisidor vino a mi habitación. Pero yo, en cuanto oí sus pasos desde lejos, me escondí debajo de la silla. Él, al ver que no estaba empezó a llamarme. Al principio gritó:

-¡Poprischew!

Yo permanecí callado.

Después dijo:

-¡Aksanti Ivanovich, consejero titular, noble!

Pero yo permanecía callado.

-¡Fernando VIII, rey de España!

Yo quise sacar la cabeza, pero pensé: "No, amigo, ya no me engañas. Otra vez me vas a echar agua fría sobre la cabeza".


(Diario de un loco, de Nikolai Gogol)

27 de mayo de 2011

Te recuerdo Amanda

Els meus pares sempre han escoltat el Víctor Jara. Jo quan era petita coneixia les seves cançons, més per inèrcia que per altra cosa. Ens agradava Te recuerdo Amanda, perquè deia "Amanda". I la història que narrava era preciosa...

Un dia, quan era ja una mica més grandeta (potser tenia 12 anys), l'estàvem escoltant al menjador, crec que després de sopar. No sé exactament per què, però en aquell moment jo de sobte vaig comprendre el seu significat. El vaig entendre tan bé que se'm van omplir els ulls de llàgrimes i vaig haver de marxar a la meva habitació perquè no volia que els meus pares i la meva germana em veiessin plorar.

Un cop allà em va venir a la ment la meva àvia materna (havia mort feia poc). I vaig començar a pensar que era injust que s'hagués mort tan aviat (no tenia encara els 70), i que no entenia per què la persona més generosa i amable que coneixia es mereixia un destí com aquell. I el que menys entenia de tot plegat era que Déu ho hagués permès. La meva àvia era molt religiosa, però a mi el que Déu li havia fet em semblava una injustícia. A ella, que li havia confiat la seva vida sencera, la seva devoció i la seva fe. Ella, que ens havia estimat tant a tots. Com ja he dit, era la persona que menys s'ho mereixia.

I vaig continuar plorant. Te recuerdo Amanda havia desencadenat les llàgrimes, i ara ja no plorava per la cançó, no plorava per l'Amanda. Ara plorava per la meva àvia, perquè trobava a faltar que ens enviés cartes cada dues setmanes, perquè no m'havien deixat anar al seu funeral i perquè acababa de descobrir que Déu no existia.

I vaig plorar encara més. Hores. Crec que va ser el primer dia de la meva vida que m'anava a dormir realment tard.

Al cap de tant de temps, ja no plorava per l'Amanda, ni per la meva àvia, ni per mi. Recordo pensar desconcertada: i ara per què estic plorant? I no ho sabia, però seguia fent-ho. I plorar em feia plorar encara més. I recordo pensar gairebé desesperada: Déu meu, vull deixar de plorar, això és absurd. I no podia. Com si estigués deixant sortir tot el que tenia a dins i portava tant de temps reprimint. Pobra Amanda...

Així que al final em vaig rendir, i vaig deixar que les llàgrimes llisquessin. Em vaig adormir plorant, de cansament.




24 de mayo de 2011

Ara mateix estic de

molt

mal

humor
.


Apa, a prendre pel cul.

23 de mayo de 2011

Abschied

«Présente, je vous fuis; absente, je vous trouve.» (Jean Racine)

20 de mayo de 2011

Hoy voy a confesaros algo:

Quiero ser guay.

Quiero ser normal.

Poder relacionarme con la gente de forma normal.

No ser tan sumamente rara.

Saber hablar.



Quiero molar.

17 de mayo de 2011

Love seeketh not Itself to please
Nor for itself hath any care;
But for another gives its ease
And builds a Heaven in Hell's despair.

So sung a little Clod of Clay,
Trodden with the cattle's feet;
But a Pebble of the brook
Warbled out these metres meet.

Love seeketh only Self to please,
To bind another to Its delight;
Joys in anothers loss of ease
And builds a Hell in Heaven's despite.


(William Blake)

16 de mayo de 2011

With Love Baby

Me retracto de lo dicho en la entrada anterior. Mirad quién no pasó de la segunda semifinal.

So Lucky



Haurien d'haver guanyat ells! ò.ó

11 de mayo de 2011



Nada que añadir.

9 de mayo de 2011

Feliç dia del Gloom, errbody.


I avui el meu profe de francès ha recitat L'albatros a velocitat x8 en versió original.

I anava a dir alguna cosa més, però me n'he oblidat. Quan ho recordi ja ho escric.





(11:41) Oh, sí:

Des milliers et des milliers d'années
Ne sauraient suffire
Pour dire
La petite seconde d'éternité
Où tu m'as embrassé
Où je t'ai embrassée
Un matin dans la lumière de l'hiver
Au parc Montsouris à Paris
A Paris
Sur la terre
La terre qui est un astre.


(Jacques Prévert)

8 de mayo de 2011

Fragile Dreams

Resulta que estava a la meva casa del poble, i sortia al jardí, però no hi havia jardí. Tota la zona on hi hauria d'haver la gespa, els arbres, el garatge, etc. estava plena d'aigua, com si hi hagués un llac. Les aigües eren molt tèrboles. M'hi fixava, i hi havia sis putos cocodrils enormes a l'aigua.

Joder.

A casa només hi érem la meva àvia i jo (?), i ella em deia que anés amb compte, que en qualsevol moment els cocodrils es despertarien i voldrien entrar a casa.

Al cap d'uns minuts, efectivament, començàvem a veure com avançaven lentament cap a la porta. Recordo uns minuts de forcejament, el morro d'un dels cocodrils sobresortint per l'escletxa de la porta, la meva àvia i jo desesperades intentant tancar-la. Jo al final li clavava alguna cosa al morro, tancàvem la porta.

Llavors decidíem posar uns altaveus al jardí amb música que no agradés als cocodrils, perquè no tornessin a entrar. Slipknot. Lol.

6 de mayo de 2011

"Criaturita llena de odio, he vuelto a pillarte con las manos en la masa y los ojos en mi escote. De nada."

3 de mayo de 2011

Welcome

And now it's over... All that I wanted were things I had before Can you feel this? All that I needed, I never needed more I'm DYING to feel this All of my questions are answers to my sins You cannot kill what you did not create All of my endings waiting to begin Are you proud? Do you even care? (What is wrong with this... manipulation...? Violence and chaotic) I'm a slave and I am a master The end of the road and my end This is the year where hope fails you She isn't real... The test subjects run the experiments I can't make her real... And the bastards you know, is the hero you hate I never wanted anybody more than I wanted you But cohesing is possible if we strive The only thing I ever really loved was hurting you There's no reason, there's no lesson (We too feel alone) No time like the present, telling you right now I won't let you walk away What have you got to lose, what have you got to lose Without hearing what I have to say Except your soul... Who's with us?!

2 de mayo de 2011

"Hola, me llamo Jack, pero durante los próximos treinta minutos puedes llamarme aaaaaaaaah."

1 de mayo de 2011

Circle

"Paula P. y su legión de retramonguers."



PD: No me acordaba de Slipknot.