Pièce romantique

Me'n vaig a Madrid. No tinc clar que realment hi vulgui anar. T'estimo. Ho sento.

(La Competència 25-03-10)

Moltes gràcies a tots, de debò. Coses d'aquestes són les que recordes per sempre... I això que jo creia que el que vau fer l'any passat era difícil de superar. (L)






PD: [Veu de Duque de Fire] Se va a portar molt la botiga Soul. Sobretot està in sentir la música que hi ha, desxifrar el que diu la lletra i buscar la cançó un cop a casa.

Papyrus Containing The Spell To Preserve Its Possessor Against Attacks From He Who Is In The Water

Feia molt de temps que no escoltava Summoning.*

T'estimo.




* Ja ho sé, que el títol èpicament llarg no és de Summoning sinó de Nile.

Volée

(?)

Adagio in G minor

Réquiem por la magia.

Carmen, Act 2: Entr'acte

En acabar de sentir les paraules del director, mirà enrere. El cor sencer hi era. Començaren els aplaudiments, i les files d'homes i dones, ordenats segons el registre vocal que els corresponia, anaren passant a l'altar on havien de cantar.

Per algun absurd motiu la noia estava convençuda de que el veuria entre el grup d'homes que cantaven la veu més greu. Que finalment havia vingut, que ja aniria després a despedir-se del seu amic. Que el fet que hi hagués hagut un canvi d'última hora al programa i els hi toqués cantar abans del que estava previst l'havia encoratjat a unir-se al seu cor a l'últim moment. Que en passar pel seu costat li dedicaria un dels seus somriures...

Però no va ser així. I la noia es va maleïr a si mateixa per haver estat tan il·lusa.

El cor s'havia anat colocant en formació durant els segons d'aplaudiments. En aparèixer la directora tornaren a sonar. Es feu silenci de nou. Donà el to.

Era Somewhere over the rainbow, una versió a tres veus traduïda al català.

En començar la cançó, la noia fou envaïda per una sensació que l'embolcallà, que actuà com un bàlsam. Se li van omplir els ulls de llàgrimes. Recordà -qui sap per què- aquella gràfica que mostrava els tres motius pels quals ploren les dones: felicitat, tristesa i ????. I va concloure que aquell moment era un dels ????. O potser no.

Les sopranos desafinaven una mica, però la sensació d'angoixa que sentia i el nus a la gola no van cessar. No era la cançó el que feia que se li omplissin els ulls de llàgrimes, i ella ho sabia. Tot i que tenia bastant a veure. Va ser tot plegat.

S'aixecà sobtadament i se n'anà a la la sagristia. No hi havia ningú. Darrere la porta, repenjada a la paret, deixà que llisquessin les llàgrimes mentre seguia sentint Somewhere over the rainbow, tot i que ara sonava més difuminat, com si el so sortís d'una llauna.




* Why women cry

Olor a mandarinas

Oh,

llamadme independentista y separatista,

pero esto me ha dado mucha rabia:

Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms o Reus, 25 de junio de 1852 – Barcelona, 10 de junio de 1926) fue un arquitecto español, máximo representante del modernismo catalán.

Porque,

lo siento mucho,

pero dudo que Gaudí se autocalificara como tal.

Pero resulta también curioso observar el mismo artículo en catalán:

Antoni Gaudí i Cornet (Reus o Riudoms, 25 de juny de 1852 - Barcelona, 10 de juny de 1926) va ser un arquitecte català, reconegut internacionalment com un dels genis més rellevants de l'arquitectura.

(Comparen la frase en cursiva: yo creo que de ser el máximo representante de un movimiento que se dio en Cataluña a ser reconocido internacionalmente y ser uno uno de los genios más relevantes de la arquitectura va un trecho extenso.)

Y ahí lo dejo.

PD: No es cierto eso que dicen de que la penúltima canción de un cd es siempre la más floja.

PD2: Me gusta escribir en verso,

sí.

Sin rima,

ni asonante,

ni mierdas.

Wish you were here

Cómo deseo, cómo deseo que estés aquí.
Sólo somos dos almas perdidas nadando en una pecera, año tras año,
Corriendo precipitadamente por el mismo suelo. ¿Qué hemos encontrado?
Los mismos viejos temores.
Deseo que estés aquí...

(La Competència 12-03-10)

Darklore Manor

Carles: Bú

Kandorean Temple Entrance

Sóc d'aquella mena de persones que es fascina per coses com aquesta:

PD: Pel cognom em sembla que la Maria és russoparlant. Tebe privet i dovro
poshalovat' v Ispaniu. Ty ot kuda?

Gold Digger

Estoy triste.

Me he cargado mi plato favorito, por ser gilipollas y no fijarme en dónde pongo las cosas.

Ha sido patético.

Y yo ya sabéis cómo soy... Cuando pierdo (rompo, estropeo) algún objeto al que tengo cariño me siento muy mal.

How far we've come

1. Sabéis que os digo? Que ha merecido la pena sacrificar una asignatura por tanta belleza, por buenos recuerdos, por una pizza italiana en un pub inglés, por vivir, per dormir una nit amb tu. Llamadme vaga, cobarde, idiota y pasota. Porque tenéis razón.

2. Que un cerdito se duerma en tus brazos, estar dormint amb tu i que la teva mare ens desperti dient que està nevant, tocar el preludio de Carmen y reír de tonterías varias, guerra de boles de neu. Don't stop believin' y How far we've come.

3. Y ahora empiezo de nuevo, esta vez de verdad.

4. Ha sucedido lo que siempre había temido:

"May I ask you to teach her new song (just choose 1 or 2 :), anything from Hannah Montana, or Selena Gomez, or Demi Lovato or even 'Who I am' from Jonas Brother? It is because Noelle has been having hard time (she has exam too) and so I want her to have some easy and fun songs. Please tell me if it is ok with you :D "

What if

* Si no sabéis qué es DuckTales:

Don't stop believin'

Esto de Glee es como High School Musical pero en guay.

The Dog Burial

Estoy harta de que surjan "cantantes" femeninas hasta de debajo de las piedras y que se hagan famosas porque "cantan bien" y "son guapas".

Sobretodo me da rabia porque (algunas) son nuevas y sacaron disco hace escasos meses, y hay cantantes seis veces más buenas que ellas que llevan en esto años y años sin que nadie hable de ellas.

Y me voy a estudiar.

Entra l'uomo di sabbia

Sovint, per esbargir-se, els homes d’equipatge

capturen uns albatros, magnes ocells marins,
que, indolents companyons, segueixen el viatge
de la nau que s’esmuny sobre els avencs salins.

Tot just entaforats en la insòlita escena,
aquests reis de l’atzur, maldestres i porucs,
per la coberta es mouen arrossegant amb pena
les seves ales blanques a tall de rems feixucs.

L’alat viatger amb cara tan inepta i adusta!
Tan bell adés i, ara, risible, lleig i moix!
L’un excita el seu bec amb la pipa de fusta,
l’altre un alacaigut imita fent-se el coix!

El Poeta és semblant al rei de les altures,
veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
exiliat en terra i blanc de les censures,
ses ales de gegant van destorbant-li el pas.

(Charles Baudelaire)


PD: Ses ailes de géant l’empêchent de marcher. Si algú em regalés "Les flors del mal" en versió bilingüe i il·lustrada seria guai.

Running up that hill

En cuanto acaben los globales y tenga algo de tiempo, Asrik volverá a amor-yaoi.